El Periódico (3/05/2020)

Ahir la BBC obria els butlletins informatius amb la notícia de que per primer cop després de set setmanes, a Espanya les persones adultes podien començar a sortir al carrer a passejar i fer esport. En un dels països on el confinament ha estat més estricte, l’espai públic tornava a recuperar certa vida. Això sí, amb mascaretes, pautes de distància física i uns bons rentats de mans. El to de la notícia era d’esperança: l’esforç ha valgut la pena. La reducció de la circulació del virus ha estat un èxit de tota la societat. A tot això cal sumar les xarxes de solidaritat que de manera formal o informal s’han anat generant a barris i pobles.

L’enquesta sobre l’impacte de la COVID-19 que va fer pública aquesta setmana el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) indica que el 9 de cada 10 enquestats seguiran les instruccions de les autoritats encara que no hi estiguin d’acord. Es tracta d’una dada indicativad’un nivell rellevant de compromís cívic. Les reivindicacions ‘libertarians’ de Trump, Bolsonaro o Vox sembla que no calen a la societat catalana. També cal destacar que més de la meitat dels enquestats afirmen que les persones que viuen al seu barri o veïnat miren en general pels interessos i necessitats dels altres i només 2 de cada 10 responen negativament. Prou confiança amb els comportament dels altres en aquest confinament. És cert que, com molt bé apunten Jordi Muñoz o Ignacio Sánchez-Cuenca en dos articles escrits recentment, la confiança interpersonal i en els polítics en abstracte està a Espanya (i a Catalunya) en la franja baixa d’Europa. Ara bé, quan aquesta es materialitza en una problemàtica concreta hi ha modulació (en la pandèmia, però també en altres episodis).

No ens ho podem permetre

Però la imatge positiva del nostre “fer” xoca clarament amb el soroll i la penositat de la conversa pública a casa nostra. Només cal obrir el Twitter aquests dies i rastrejar alguns grups de Whatsapp. O simplement escoltar els titulars d’alguns personatges públics que col.loquen en circulació a mode de perles feixisitzants. Soroll, massa soroll.I no ens elpodem permetre. Molt menys en un estat de pandèmia. En les mateixes actuacions de la Generalitat, per posar un exemple, podem veure aquesta di-sintonia:  bona gestió per part de les que treballen en la complexitat del dia a dia (Vergés o Chacón), sortides de to dels que estan en

Portem 25.000 morts a tot l’Estat i 6.000 a Catalunya, amb tot el patiment de famílies i amics. Milers de persones malaltes. Una economia enfonsada que, malgrat les nombroses injeccions públiques, no sabem si es recuperarà en forma de V, U o L. Un gruix important de ciutadania que s’està quedant sense feina i sense recursos. Infants sense escola i un món sense cultura viva. Podem (i hem de)reconstruir un espai de deliberació a l’arena pública: amb més empatia i respecte. Cal que una pluralitat de veus científiques, polítiques i ciutadanes aportin el seu gra de sorra. Que informin, dialoguin i discrepin si cal. Trenquem els blocs que arrosseguem d’una etapa ja passada de la nostra història i mirem el futur. Sense frontismes i amb esperança.

gemmaubasart
Share
This

Post a comment