El Periódico (27/02/2020)

Després dels seus estira-i-arronsa, finalment aquest dimecres es reunia l’esperada taula de diàleg entre Govern català i espanyol, continguda en el pacte entre PSOE ERC que va portar a la presidència a Pedro Sánchez. En el comunicat conjunt fet públic a la sortida de la trobada s’anunciaven aspectes metodològics: les contraparts s’emplaçaven a reunir-se periòdicament, acordant calendari i composició quotidiana. Però sobretot s’apuntalaven les bases polítiques de l’aposta.

En primer lloc, s’especifica la constatació de «la naturalesa política del conflicte i que aquest requereix d’una solució política». L’anomenada crisi catalana ja no és una simple qüestió delictiva que hagi de ser combatuda mitjançant els tribunals, ni es pot reduir tampoc a una qüestió de convivència, en altres paraules, a un «problema entre catalans». En segon lloc, també es diu que «s’ha constituït la taula bilateral de diàleg, negociació i acord», per tant, remarca la idea de bilateralitat i del fet de no estar davant d’un simple intercanvi d’idees o diagnòstics, sinó que les dues contraparts estan conjurades a negociar (amb les conseqüents sessions en les dues parts) i a acordar (construir una solució compartida). No és poca cosa. De moment, ja estem més enllà de Pedralbesmés enllà de Pedralbes.

És evident que fins que no se celebrin eleccions a Catalunya i s’aclareixi el mapa polític, pocs avanços substantius podem esperar. És necessari aclarir nova presidència, coalició governamental (no m’imagino ja més governs monocolors) i, sobretot, projecte polític, amb les seves tàctiques i estratègies.

Encara hi ha massa variables en joc. Ara bé, aquest temps d’impàs no està perdut. Avançar en aspectes més formals no és cosa menor. Pot servir per recuperar la comunicació institucional que va quedar molt malmesa durant els fets d’octubre. També es pot invertir a començar a reconstruir confiances. Reconèixer la contrapart. Saber que les seves idees estan construïdes amb arguments tan valuosos com els propis, que poden ser discutits però han de ser respectats.

Aquesta taula de diàleg ha enfurismat la dreta. Sense anar més lluny, Pablo Casado parla d’humiliació. L’espantall de la demonització del diàleg com a estratègia partidista per desgastar el Govern de Sánchez Pablo Iglesias. Una vella tàctica. Ja ho va fer el PP de Mariano Rajoy amb l’Estatut de Catalunya per minar la presidència de José Luis Rodríguez Zapatero (tot i que, paradoxalment, José María Aznar va negociar amb ETA quan era al Govern).

Punt de no retorn

Ara bé, hi ha una part de l’argument de la dreta que no va descaminat. Aquesta taula de diàleg constituïda per actors progressistes i plurinacionals pot portar a un punt de no retorn els plantejaments actuals de l’organització territorial-nacional de l’Estat. Alguns protagonistes s’han assegut amb més ganes que d’altres, però ara tots formen part de la taula i hi estan implicats. El ‘sit and talk’ ha començat.

Els processos de resolució negociada de conflictes són llargs i pesats. No n’hem d’esperar conseqüències a curt termini. També són incerts: saps com comencen però no com acaben. En aquest sentit, no s’hauria de donar per tancat cap escenari de futur (inclòs el referèndum i l’amnistia, demandes majoritàries en la societat catalana).

 

gemmaubasart
Share
This

Post a comment