La Vanguardia (11/11/2019)

Ningú no s’esperava que amb els resultats del 28- A tornaríem a eleccions. L’esquerra sumava més que la dreta i es podia ratificar amb comoditat la correlació de forces de la moció de censura. Estava en marxa l’obertura d’una legislatura de 4 anys amb un projecte d’esquerres i plurina­cional. Els mesos de govern havien acostat les posicions entre dirigents del PSOE i Podem, i Pedro Sánchez, durant la recta final de campanya, es va mostrar disposat a un govern de coalició. És cert que aritmèticament hi havia altres opcions, en les quals la nit electoral ­ningú no va posar accent, però que a partir del 26- M (no abans) a Pedro Sánchez li van semblar prioritàries: ­govern amb Ciutadans, govern en so­litari amb suports o l’abstenció de liles i taronges, o fins i tot una gran coalició amb pactes d’Estat amb el PP.

I d’aquella pols venen aquests fangs. D’aquí ben poc anirem sabent com va ser la batalla dins del món socialista. Evidentment, no tots els dirigents ni militants ho veien clar. La jugada de Pedro Sánchez de portar el país a unes noves eleccions era molt arriscada. Hi havia dades per al dubte: 1) la participació en les eleccions del 2016, la repetició que va portar Mariano Rajoy a la presidència, va ser la més baixa en unes generals des de la recuperació de la democràcia (66,48%); 2) a Espanya, un augment de l’abstenció sempre ha beneficiat les dreta; 3) esperàvem la sentència als ­líders independentistes, que es podia suposar que tensaria la campanya i ­posaria al centre l’eix nacional, una temàtica gens seductora per al votant progressista de l’ Estat. I no només això. També causava dubtes el seu viratge cap al ( suposat) centre: tornada al so­cioliberalisme i la duresa com a única sortida al contenciós català. La com­petència centrípeta va a la baixa en els nostres sistemes polítics. Significava tornar al PSOE del 2011.

La realitat és tossuda:o investidura amb vot afirmatiu del PP o coalició de govern amb Podem

Un dia després dels comicis, les op­cions per a Pedro Sánchez s’han reduït. La realitat és tossuda: o investidura amb vot afirmatiu del PP (ja no val l’abstenció) o coalició de govern amb Podem i el suport dels independentistes. Ara bé, no només s’han reduït les opcions, sinó que s’han tornat més complicades de tran­sitar. Amb un Vox inflat, els conser­vadors tindran dificultats per fer pre­sident Sánchez. També per tornar a l’escenari del pacte amb Iglesias i Rufián la situació s’ha enredat. El president en funcions hauria de fer un gir de 180 graus per tornar a teixir projecte compartit amb Podem i els independen­tistes. Sánchez haurà d’avançar en una de les dues opcions. No es pot enviar el país a unes terceres eleccions. Sánchez, o potser algú amb més capacitat de ­negociació i de pacte. María Jesús Montero presi­denta?

gemmaubasart
Share
This

Post a comment