Veneçuela, país de passions

Política & Prosa, núm. 5, març 2019

Veneçuela provoca passions. En el debat públic quan es fa referència a aquest país llatinoamericà hi ha molt de projecció i de polarització. Succeeix ara amb la crisi recent, però ha passat des del triomf de Hugo Chávez en les eleccions presidencials de 1998. No es debat només sobre la realitat del país, sinó també, i molt, al voltant dels posicionaments ideològics de cadascú. Veneçuela genera discursos de blanc i negre. I és que no només es pren com a referència la realitat del país. El projecte bolivarià va ser el punt d’inici d’una onada de canvi transformadora a Amèrica Llatina que disputà l’hegemonia neoliberal del Consens de Washington. La defensa de la Constitució de 1999 tenia a veure també amb l’obertura d’un escenari d’esperança per a la regió amb més desigualtat del planeta.

El nou cicle polític tingué radicacions més o menys profundes segons la realitat de cada país. En alguns casos com Veneçuela, Equador i Bolívia aquest va anar acompanyat de l’elaboració d’un nou marc constitucional. En altres, les transformacions institucionals i de polítiques públiques es van produir sota la carta magna heretada: Brasil, Uruguai o Argentina com a casos paradigmàtics. A vegades s’ha volgut parlar de dues esquerres llatinoamericanes (no acabant de quedar clar, per cert, quins països s’inclouen en una o en l’altra) quan fora més adequat parlar de l’adaptació d’uns pressupòsits de superació de l’anomenada “dècada perduda” segons els condicionants de cada país. Hi va comptar com eren les institucions que heretaven, quin paper tenien els actors polítics tradicionals, quina era la situació social i econòmica, o com es configurava la cultura política. Les premisses de recuperació de l’Estat, regulació de l’economia i desenvolupament de polítiques socials que tots aquests projectes compartien es van materialitzar de diferent manera segons el context.

Vint anys després del procés constituent, Veneçuela sembla avui en un carreró sense sortida. Una crisi econòmica i social que s’ha anat agreujant en els darrers cinc anys fins situar-nos davant d’una espècie d’estat fallit. Una perillosa voluntat d’ingerència estrangera en la que hi pesen més els motius geopolítics que les ànsies de democratització. Dos legislatius que no es reconeixen: l’Assemblea constituent i l’Assemblea Legislativa. Maduro controla el poder executiu, el legislatiu, el judicial i l’exèrcit; Guaidó el legislatiu i compta amb suport exterior. Un règim en descomposició amb derives corruptes i autoritàries; una oposició dividida, “revanchista” i sense clars lideratges. Tot això en un context de gran desigualtat i de retorn de la misèria i l’extrema pobresa. I amb una població, de moment, dividida en dos.

Ni Maduro ni Guaidó, en les seves últimes actuacions, tenen la carta magna del seu cantó: ni l’Assemblea Constituent oficialista ni l’autoproclama de Guaidó com a “president provisional” són constitucionals. Ara bé, Maduro a dia d’avui te el control sobre el territori i l’accionar de l’Estat, i el suport d’aproximadament la meitat de la ciutadania. En aquest estat de les coses, només una sortida política dialogada (que podria desencadenar en unes eleccions acordades i legitimades pels diversos actors oficialistes i de l’oposició) desencallaria pacíficament la situació d’impasse que viu el país actualment. Una situació d’empat, de correlació de debilitats. En aquest context, l’intervencionisme dels Estats Units només són tambors de guerra que afegeixen dificultats a la gestió del conflicte podent decantar una intervenció estrangera o una guerra civil. En dret internacional es tradició reconèixer Estats i no governs. El reconeixement que han fet diversos estats europeus (Espanya entre ells) no ajuda a la construcció d’un escenari de futur pel país, però és que a més els situa en fals en les relacions diplomàtiques.

La conjuntura és dramàtica, complexa i canviant. Però per entendre l’avui cal una mirada contextual i de procés històric. La construcció de democràcies a Amèrica Llatina ha comptat amb el handicap de l’existència d’importants sectors exclosos políticament i econòmica. Malgrat que la transició espanyola fou agafada com a model per molts processos democratitzadors llatinoamericans a partir del anys 80’, la realitat de la que es parteix dista molt de poder ser comparable. L’estat liberal-democràtic a la regió més desigual del planeta té dificultats evidents de consolidació si no es construeix amb inclusió social. Per exemple, la Veneçuela pre-Chàvez, malgrat ser un país ric amb importants recursos naturals (sobretot del petroli), registrava dramàtiques taxes de pobresa (la meitat de la població), indigència (una quarta part) i desigualtat. Aquell país no pot ser un model al què tornar.

Tres són les variables de fons que poden explicar el perquè del col·lapse del nou règim construït a partir de la Constitució de 1999: la importància geopolítica del país; la manca de construcció d’institucionalitat; i el pobre desenvolupament d’una economia productiva alternativa a la dependència petrolera. Les dues últimes deriven del passat: la responsabilitat de la Revolució Bolivariana ha estat en no poder-les revertir. A més, aquests fenòmens estructurals tenen a veure amb el que s’ha anomenat com la maledicció dels recursos o la paradoxa de l’abundància. De manera comparada, s’ha arribat a la conclusió de que fet de tindre recursos naturals molts cops no és una sort sinó una desgràcia, tant des d’una perspectiva de dinàmiques internacionals com nacionals. Anem per pams.

En un primer moment, resulta evident que els recursos naturals que posseeix Veneçuela han posat aquest país en el focus de les grans potències internacionals. Ser el país amb les reserves de petroli més grans del món i un dels principals exportadors mundials no és poca cosa. L’interès mostrat pels EUA per la crisi veneçolana de cap manera pot ser entès com una preocupació genuïna pels drets i les llibertats. És evident que les relacions amb Aràbia Saudita o Israel es mouen amb uns altres paràmetres. La llarga tradició d’intervencionisme nord-americana en països d’Amèrica Llatina són una clara carta de presentació. Rússia i Xina (també Turquia i Iran) entenen d’igual manera instrumental la defensa del règim que ha plantat cara als de Trump. Les darreres relacions militars poden ser enteses com una marcatge en el mapa polític internacional.

La ingerència estrangera ve de lluny. El suport en l’intent de cop d’Estat de 2002 contra Chávez, la formal oposició al règim de l’administració Bush i Trump, l’ús polític dels mitjans de comunicació o d’algunes ONGs nordamericanes que operaven en territori veneçolà, etc. Però no només es tracta de petroli. La capacitat del bolivarianisme de dinamitzar un pol internacional diferent a l’hegemonia atlantista (un procés d’integració regional i unes relacions fluides amb altres grans potències mundials) també va suposar un important desafiament. L’agressivitat internacional ha provocat un cert tancament del règim amb mesures que des d’Europa són difícils de processar com poden ser la regulació dels mitjans de comunicació o el control de les organitzacions socials que operen al territori.

En un segon moment apuntar la manca de construcció d’Estat i d’institucionalitat. Les polítiques d’austeritat havien aprimat l’Estat fins a la seva extenuació i la voluntat de revertir aquesta qüestió fou una de les banderes del socialisme del segle XXI. Però l’arribada de Chávez a la presidència del país, encara que generés un augment enorme d’acció pública, no acaba suposant la construcció d’institucionalitat amb un cert caràcter d’irreversabilitat. L’exemple de les polítiques socials és clarament il·lustratiu. Quan els chavistes comencen a prendre les regnes de Veneçuela es trobem amb una administració pública que no facilita la construcció d’una nova proposta política. Funcionaris contraris al nou règim i institucions esclereotitzades. La prioritat de fer front a necessitats econòmiques i socials urgents, junt amb la coincidència d’un període d’expansió econòmica, portaren al disseny de les “missions” a partir de 2003. Es tractava d’intervencions focalitzades que requerien d’immediatesa. Els resultats d’aquests primers anys són extraordinàriament bons, reconeguts per Nacions Unides i altres organismes internacionals: reducció dràstica de la pobresa i la indigència, dignificació de l’habitat d’amplis sectors socials, efectivació de drets socials com l’educació i la sanitat, etc.

Ara bé, un cop superats els primers anys, les missions no derivaren en la construcció de polítiques públiques integrals, universals i estables en el temps. No es construí un sistema de salut universal, una educació pública i de qualitat, o uns programes d’atenció a la dependència per a tota la població. Tampoc s’implantà una estructura impositiva que assegurés estabilitat en despesa pública, que no la fes depenent dels preus del petroli i de les circumstàncies geopolítiques. Vinculat amb això cal dir que el chavisme va confiar massa en l’activitat constitucional i legislativa, i va contemplar poc les dificultats que comporta la implementació de les polítiques. Que estigui normativitzat no vol dir un desenvolupament automàtic de l’efectivació de drets i propostes.

En un tercer moment, i relacionat amb l’anterior, l’economia continuà essent bàsicament extractiva. No és cap novetat, les primeres perforacions petroleres al país són de principis del segle XX. La maledicció dels recursos provoca una disminució competitiva dels altres sectors productius com poden ser l’agricultura o la industria nacional al mercat internacional, desincentivant la seva existència; així com també el model genera una important volatilitat dels ingressos segons la situació el mercat mundial que acaba afectant i modulant la inversió pública si no hi ha més entrada de recursos. En aquest escenari cal entendre també el desenvolupament d’una cultura “anti-productiva” per part de les elits i, en general, de tota la societat en relació a l’activitat econòmica on pren importància la immediatesa i la facilitat en l’obtenció de recursos.

Aquest model econòmic basat en l’explotació de recursos fòssils, a part de ser qüestionable des d’un punt de vista ambiental, afavoreix alhora el sorgiment de la corrupció, el clientelisme i de la mala gestió dels recursos. I la seva perpetuació com a part intrínseca de la forma de funcionar de l’Estat. El poc exercici de control social del funcionament de les instàncies públiques també són una constant en les economies extractivistes. Transformar la matriu productiva hagués requerit d’importants intervencions estatals en matèria de polítiques econòmiques, industrials i laborals per trencar dinàmiques heretades i radicades profundament en la vida política, social i econòmica del país des de fa gairebé un segle.

Vistes aquestes tres variables, es pot concloure aquest article reconeixent que la situació actual de Veneçuela és molt greu. Però cal contextualitzar-la per a poder trobar una sortida incruenta. La complexitat del país condueix a pensar que la solució només pot ser dialogada i compartida per amplis sectors polítics i socials, de l’oficialisme i de l’oposició. És necessari un retorn a la legalitat constitucional i a pràctiques de qualitat democràtica per part de tots els actors polítics. Però també calen grans pactes de país en l’àmbit econòmic i social per fer viable un estat que ara ja no ho és; són indispensables transformacions profundes que necessiten de reconstrucció i construcció d’Estat. La temptació de transitar tant sols una substitució d’elits per unes altres no seria una bona pensada.

gemmaubasart
Share
This

Post a comment